"Donde el diablo perdió el poncho"

Vértigo, que el mundo pare.

2010-03-10T07:58:00.000-08:00

“Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.”*

“Hogar dulce hogar”, es la forma más surrealista y a la vez más cálida de sentirse al llegar a Coyhaique. Todo me resulta tan familiar, que tengo la sensación de haber vivido mucho más que 4 meses en este lugar.
Reencontrarse con los paisajes de la región de Aysén me transmitió un descanso visual y espiritual… A la vez, después de haberme recorrido casi un tercio del continente sudamericano, no me tiemblan las manos ni la mente cuando afirmo que no hay lugar más lindo que Aysén. Y esta opinión no pasa por el filtro de los momentos que he vivido, ni por la gente que he conocido. Es el salvajismo de este lugar, el misticismo natural, la magia austral, la nalca, un cálido mate, el fuego, la leña, el coihue, las lengas, los fiordos, los cerros, el huemul, el cóndor, las nieves, Cerro Castillo, Lago General Carrera, el cerro Divisadero, el viento, el frío…

Viajar es increíble (increíble: cuantas veces habré repetido esta palabra en los últimos meses), una montaña rusa que maltrata y a la vez reaviva los sentimientos. Y yo llevo 6 meses en los que me he sentido más vivo y a la vez más muerto que nunca. Qué bipolaridad, qué vértigo!
Qué vértigo regresar.
Qué vértigo al mirar atrás.
Qué vértigo volver a mi otra realidad…
Pero sobretodo, que vértigo da dejar de ver a las personas que me he encontrado y querido en este viaje.

Ahora, el futuro es un pozo hondo y oscuro en el que al caer, solo siento miedo al pensar que quizás no me volveré a reencontrarme con el positivismo y la alegría del norte, con las reflexiones i “jodas” del centro, con todo lo que me dejo en el sur, que no puedo describirlo, que aun puedo asimilarlo, que no me cabe en el corazón…
Escribir ahora es para mi gritar muy fuerte. Tan fuerte que “quisiera que mi voz retumbara en las montañas”**. Y si grito, no es por histeria, no es por la oscuridad del pozo, no es por la caída libre en la que me encuentro, no es por que no estoy perdido, no es porque al fin encontré el poncho. Si grito es porqué te quiero, porque soy feliz, porqué te conocí.
Gritar es la forma más sencilla y más clara en la que me puedo expresar.
Ahhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh

“Vértigo que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje”

* Ismael Serrano-Vértigo
** Extremoduro-Ama,ama, y ensancha el alma (letra de Manolo Chinato)

Jujuy(noroeste andino): desorden, calor y Romina Tejerina

2010-02-23T15:14:00.000-08:00

Hoy día 23 de febrero se cumplen siete años de la detención de Romina Tejerina.
La lucha por su libertad, encarada por el movimiento de mujeres, sigue plenamente vigente.
Romina cometió infanticidio: Luego de varios intentos de aborto, parió sola en el baño de su casa a los siete meses de embarazo y presa de estrés-post traumático hirió de muerte a la beba recién nacida. Ella se encontraba en tal estado de confusión mental que, como surge de uno de los peritajes, ni siquiera recuerda el hecho.
El sistema político y judicial jujeño tomó el caso con particular saña, al punto que el procurador Esteban Righi encontró tantas anomalías en el juicio que recomendó que se anulara. Sin embargo, la Corte Suprema de la Nación confirmó la sentencia del tribunal jujeño. El ensañamiento contra Romina, por parte del Gobierno nacional, provincial, los jueces y la iglesia, busca desmoralizar y escarmentar a miles de mujeres que se organizan contra la violencia y la opresión de este régimen. Mientras tanto, su violador Pocho Vargas, goza de la más absoluta libertad.
ROmina pasó a ser un caso testigo para la Justicia y para el poder plítico, que ya nunca más pudieron limitar el infanticidio a un problema de patología individual. Quedó en evidencia que es una tragedia social, producto de las múltiples opresiones que vivien las mujeres, sin educación sexual, sin acceso a la anticoncepción, sin derecho al aborto (tan si quiera si han sido violadas). En muchos casos de infaticidio posteriores, los jueces dictaron la absolución.
Así quedan al descubierto situaciones que vulneran a las mujeres cuyo principal responsable es el Estado. Loejos de combatir las causas que llevaron a Romina a una situación de desesperación, el Gobierno de Cristina Kirchner ha profundizado el abandono y desprotección de miles de mujeres. Crecen las muertes por abortos clandestinos, no se cumple con la le de Derechos Reproductivos, en los puests de salud no hay anticonceptivos, se ha entegado el contenido de la educación sexual a los preceptos morales de la iglesia católica que sigue planteando la prohibición del uso del preservativo y lo peor de todo: se siguen cometiendo infanticidios y violaciones.
Para el mvimiento de mujeres la condena a Romina es un crimen social y el Estado el principal responsable de lo sucedido. Solo con la organización de las mujeres independientes del Estado, e la oposición patronal y la iglesia, podremos terminar con este sistema que nos violenta y nos oprime.

Libertad immediata e incondicional para Romina Tejerina y para todas las Rominas!
Castigo a su violador y a todos los violadores!
Por educación sexual laica, por el acceso a la anticoncepción gratuita.
Basta de violencia contra las mujeres!
Basta de violencia!

Plenario de Trabajadoras
Organización de mujeres
plenariodetrabajadorasjuy@yahoo.com.ar

La estepa divide siempre el horizonte en dos

2010-02-04T09:51:00.001-08:00

Llevo mucho tiempo recorriendo kilómetros y más kilómetros perdido por los caminos más recónditos de la Patagonia. En este rincón sólo las nubes que cambian de forma contínuamente, se atreven a romper con la monotonía del paisaje.
Sin embargo, la estepa, a pesar de ser un encefalograma recto, no cansa. He pasado muchas horas observándola des de la ventana del autobús sin apartar la mirada, como si en qualquier momento tuviese que suceder un gran acontecimiento, como si La Tierra tuviese que cambiar de forma repentínamente, especialmente en la Patagonia. En cambio, nunca pasa nada. Matojos, arena, piedras...Son la única rutina que ha lo largo de mi vida ha tenido el valor de encantarme, de embobarme, de acortar éstas espesas horas que paso en el bus.

De vez en cuando, el horizonte sorprende con tortuosas formas, con una geometría llena de ángulos pero imposible de clasificar. Hace pocos días, despues de una tierna siesta matutina, des de las ventanas del bus, sufrí casi un infarto cuando al abrir los ojos las siluetas del Fitz Roy y de el Cerro Torre se veian perfectamente iluminadas por los primeros rayos de luz. Me sentí muy afortunado, pues los indios Tehuelches creían que el cerro Fitz Roy era un volcán al estar inundado por una permanente y espesa nube. De ahí viene el nombre del pueblo de El Chaltén: el pueblo más joven de Argentina; un pequeño centro turísitico dedicado al montañismo que especialmente se hizo para que el país se apropiase de este bello lugar en la pugna limítrofe que sufre la pobre Patagonia por las ansias de poder de Chile y Argentina. Nada que ver con lo que fueron los indígenas de esta zona. Todas las geografías físicas acaban siendo azotadas por la territorialidad del ser humano. Ya lo dice Melón Diesel: "Se mueven las fronteras como el agua del mar. La misma mierda otra vez cambiando de disfraz."

Ahora me encuentro en El Bolsón y he dejado atrás cosas que tienen demasiada importancia: La Patagonia y a Toni y a Anna. Gracias por todo este tiempo en el que me habéis acompañado. Ha llegado el momento de enfrontarme solo al viaje, al mundo y a mi mismo. Me siento totalmente preparado.

Buen viaje a todos los viajeros. A todos los viajeros que día a día se enfertan al más duro y a la vez bonito camino, al que requiere la mochila más pesada. Buen viaje a todos los que estamos vivos!

Gigantes

2010-01-27T14:53:00.000-08:00

Son muchas las veces que he visto a Las Torres del Paine en fotografías. Por ejemplo cada vez que abro este blog. Pero verlas en directo comporta quedarse sin vocabulario ni expresiones posibles para describirlo.
Durante la ruta de 4 días he estado andando entre gigantes que iban jugando a fingir que me pisaban o a posar para que los fotografiase. Pero estos gigantes no andan solos. No serían tan bellos ni juguetones si no estuviesen acompañados de glaciares lentos y perezosos, pero enormes y barrocos, de un viento capaz de azotarte inesperadamente y de tirarte al suelo, de las aves voladoras más grandes del mundo, de guanacos que pretenden ser elegantes pero que no pueden disimular su torpeza...De miles de cosas que des de nuestro punto de vista crítico ni podemos juzgar.

Las Torres del Paine: Ver para creer? Ni viéndolas se las puede uno creer

Ushuaia

2010-01-19T08:32:00.000-08:00

El final o el cul del món?
Ushuaia, l'Andorra cara del món.
És molt fàcil entrar-hi, però molt complicat sortir-hi!

Río Gallegos

2010-01-13T18:29:00.000-08:00

Em desperto amb una llum intensa.
El bus continua en marxa. Miro per la finestra i es veu la pampa de la Patagonia Argentina, aquella imatge que segurament tenim tots al cap quan ens parlen d'aquest desconegut indret.
Tot és molt sec i l'horitzó perfectament pla. És com si la línia que separa la terra del cel classifiquès els meus sentiments només en dos extrems: pau i tranquilitat i ansietat perqué tot és tant igual que els ulls no saben cap a on mirar.
De tant en tant només trenquen aquesta monotonia els "pollitos", les màquines d'extracció de petroli. Les ciutats estan brutes i als carrers només hi passeja el vent.

Precisament pel vent m'he deixat emportar últimament. Ja fa dies que bufa en direcció al final del món: Ushuaia .

Aquesta nit la passo a Río Gallegos. Cada cop es fa més tard tenim menys hores de llum.

Adéu Coyhaique

2010-01-05T08:58:00.000-08:00

Ja s'ha acabat. Un cop més el temps ha passat volant.
Només em resten 5 minuts per dir que la meva estada a Coyhaique s'ha acabat.
Estic escrivint des de l’ordinador de la biblioteca de Coyhaique. Ahir vam desallotjar la casa de lloguer en la qual vivíem i avui ja he passat la primera nit fora de casa, en un “hospedaje”.

Em declaro cargol durant dos mesos. La motxilla és casa meva i ja la tinc plena: amb tot el que necessito i amb tots els moments que deixo enrere. Marxo amb el cor ple de records i enyoransa(no hi ha ce trencada al teclat) i amb la ment buida.
No tinc prou estant tant al Sud i no em cansaré de baixar fins arribar a Usuhaia.

Properament actualitzaré amb més informació.

Fins aviat a tothom! Fins una altra Coyhaique...

Després de tant de temps

2009-12-15T17:19:00.000-08:00

Després de tot el temps que he estat sense escriure són innumerables totes les experiències que he viscut, tant innumerables que moltes d’elles ja les he oblidat.
Els dies han anat passant i encara que no sóc un coyhaiquí més, si que hi ha moltes coses que s’han normalitzat.

Ara ja no és gens estrany passejar pels carrers, tampoc saludar a les persones que ja fa temps que et coneixen.
L’escola m’hi sento com a casa i encara que tot no és com jo voldria, he reconegut finalment quina és la meva posició.

No estic descrivint la rutina. El meu dia a dia encara és una muntanya russa de sentiments. Des de que vaig arribar he patit una bipolaritat anímica que si no és crònica, si que s’ha convertit en una forma boja de viure el moment. En qualsevol cas estic vivint amb una intensitat que ja havia oblidat.

Durant aquesta temporada en la que les lletres m’han fallat, fins i tot hem tingut temps de canviar-nos de casa. Ara cadascú té la seva habitació i el seu món.

Els viatges i visites als voltants del poble no han estat tants com pensava, però aquest fet no ha estat casualitat, ara em toca estar a Coyhaique. M’he convertit en un arbre que poc a poc ha anat estenent les seves arrels. Ara xuclo els moments que m’ofereix el subsòl patagònic de la mateixa manera que aquesta terra m’ha absorbit a mi.
Sens dubte, se’m farà difícil el dia que marxi d’aquí.

Nàufrag

2009-12-08T19:42:00.001-08:00

No he desaparegut. Encara estic en algun punt del mapa.
Si és cert que ja fa massa temps que m’he quedat sense paraules.

En qualsevol cas, aquest blog mai no ha estat abandonat. Molt sovint, com si fos un jardiner que cuida amb delicadesa al seu arbre, he polit i purgat els meus pensaments per obtenir-ne fruits. Però les gelades han acabat amb moltes de les meves flors.
Per sort, ara ha arribat la calor. Per sort, els meus fruits no depenen de les estacions, ni de les temperatures.

Com un nàufrag, en una illa deserta, torno a llençar missatges dins d’ampolles cap a l’immens oceà, esperant a que en qualsevol moment les meves perdudes paraules tinguin la sort de trobar-se amb les teves ganes de llegir.

Segueixo viu!

La pols sobre la pell

2009-10-26T13:21:00.000-07:00

A Aysén el temps no té llei, és tan lliure que fins i tot es contradiu.
No hi ha ningú que s’atreveixi a predir quin serà el temps de demà perquè en el moment de fer les primeres investigacions, a primera hora del matí, encara no s’ha començat a gestar. I si hi ha algú que s’atreveix a caure en un laberint de frustracions predictives, només ho fa a Puerto Aysén, allà hi plou cada dia.

A Coyhaique el temps es riu de les estacions de l’any. Últimament li toca a la primavera. Quan les flors es creien lliures i preparades per fer-se veure, quan totes les criatures es decidien a néixer, quan les fulles començaven a treure el cap, la bipolaritat que pateixen els fenòmens atmosfèrics va tornar a riure’s de tot. Fa pocs dies la fúria va atacar amb un front de temperatures baixes, amb un cop de puny tant fred a sobre de la taula que tota la pols es va elevar per caure en forma de neu i deixar-ho tot tapat. Però la farina a sobre dels arbres només va durar dos dies i va fondre’s amb una bafarada d’alè càlid, amb un cop de raig de Sol lliure de la intimidació de la capa d’ozó.

Ja fa dos dies que el cel plora d’impotència i ho està mullant tot, fins i tot els nostres pensaments.

A casa estic enclaustrat com una lloba a punt de parir. He sortit al carrer moltes vegades per lluitar contra la pluja, per no patinar per culpa de la neu. Però en la última relliscada he caigut a sobre del sofà. Ja fa uns dies que se m’acumulen els projectes, les sortides, les il·lusions i la pols sobre la pell.

No és tard per parlar de l’escola (Tercera part, fotos)

2009-10-17T09:36:00.000-07:00

Aquestes són les vistes de camí a l'escola:

- El Cerro Macay es veu desde qualsevol punt de la ciutat. És el sentinella dels temporals que envesteixen al poble.

- Les muntanyes que hi ha al darrera poques vegades es poden veure. Els núvols se les mengen.

- Coyhaique és cada dia més amable, més agradable...

- Ja he arribat a l'escola i...més muntanyes! Uns nens juguen a "las bochas" (les bales).

Ja toca el timbre, després d'aquesta ració d'il·luminació solar, les retines es preparen per la càlida foscor.

No és tard per parlar de l'escola (Segona part)

2009-10-16T15:39:00.000-07:00

Enllaç de la Primera part del text: http://sismesosalapatagonia.blogspot.com/2009/10/no-es-tard-per-parlar-de-lescola.html

La majoria de mestres que hi ha a l’escola estan cansats pel caràcter de resistència de molts dels alumnes, però jo em sento afortunat. Precisament, unes de les poques partícules d’oxigen pur que flotaven per l’ambient de l’escola va venir a parar cap on era jo. En Jorge, el mestre d’educació física, des del primer dia, em va acollir amb els braços oberts. Em va obrir les portes del gimnàs de bat a bat i jo poc a poc ho vaig aprofitant. He anat fent esforços per arribar a ser un mestre més a l’escola, però ell encara m’ho ha posat més fàcil. Amb la seva set d’innovar, d’experimentar i d’aprendre i amb les meves ganes d’introduir-me en el context que m’envolta em fet un bon equip.
Ara ja han passat molts dies des de la meva arribada a l’escola, he viscut dies durs de desmotivació en els que no m’ha sortit res, d’altres en els que he arribat a casa amb un somriure d’orella a orella. Ara he arribat a la conclusió de que sense rendir-me i intentant millorar, m’haig de mirar els problemes i els “fracassos” amb fredor, des de la llunyania, amb vista d’ocell. Cada dia, amb més confiança, agafo els caps de les cordes que formen l’educació i els lligo i deslligo segons com cregui convenient. Si abans ens coordinàvem colze a colze amb en Jorge, ara molt sovint porto jo la classe mentre ell fa substitucions a altres classes o treballs personalitzats amb altres alumnes. Sóc un mestre més.

Cada cop entenc més quan fa 4 dies un mestre retirat em va explicar que quan se sent amb l’autoestima baixa o desanimat es passa per l’escola per sortir-ne d’allà reforçat. Tots són molt afectuosos i entranyables. Caminant pels passadissos cada dos per tres sento: “Hola Tío!”, “¿Cómo estás tío?”, “¡Tío, tío mira!”. Quan et creues amb ells, la majoria et donen la mà per saludar-te o et fan un petó. Hi ha ocasions en les que, fins i tot, costa arribar d’una aula a una altra saludant a tots els nens i nenes.
També m’he trobat en situacions violentes. Resulta que l’educació bàsica arriba fins al 8è, com la EGB d’abans. Però a més et trobes a molts alumnes que repeteixen. Això vol dir que dono classes a alumnes que tenen fins a 15 o 16 anys. Els primers dies, caminant pels passadissos vaig desitjar fondre’m amb el Sol que irradia absent de la capa d’ozó a la Patagonia quan més d’una noia d’uns 15 anys va intentar lligar amb mi descaradament. Deurien pensar: “Joven, habla con todos, no va serio, viene de fuera, no se entera de nada...A éste me lo ligo!”. Per sort, amb el temps he aconseguit posar distancies i alhora poder tenir un cert bon rollo amb elles.

En definitiva, el dia a dia es fa molt més senzill ara que he aconseguit posicionar-me i sentir-me bé a l’escola. Però alhora, després de donar un cop d’ull als Andes quan entro de bon matí, la foscor de l’escola, les desgastades instal·lacions, les salutacions al personal i els “Hola Tío” formen part de l’emocionant aventura de viure durant sis mesos “donde el diablo perdió el poncho”. La rutina és caracteritza per ser una incògnita i mentrestant m’estic fent aquest poble meu de la mateixa manera que ell se m’està fent seu.

No és tard per parlar de l’escola (Primera part)

2009-10-15T21:22:00.000-07:00

“Hola Tío!”.
Així va ser com em van rebre el primer dia d’escola. En aquell primer moment, en sentir a un nen dient-me això vaig pensar: “Hola chaval! Como te va todo ehhingg! Choca esos 5!” Però no, no és que hi hagi tant bon rollo a les escoles xilenes. Resulta que aquesta es la forma que tenen els nens i nenes de cridar al mestre amb una mena de barreja de respecte i apreci.

Des de l’escola Nieves del Sur es veuen les muntanyes nevades com si es tractessin d’una maqueta. Cada dia, abans de creuar la porta d’entrada faig una ullada al meu voltant per aprendre’m de memòria el paisatge, però se’m fa impossible. Son tantes les siluetes tortuoses i tants pocs els dies en els que no estan tapades pels núvols que a cada mirada descobreixo una nova forma que em sorprèn, un nou pic nevat i escarpat. És com si per la nit, milers dels terratrèmols característics dels Andes, juguessin a crear formes, a fet i amagar.
Entrar a l’escola és un món completament diferent. Hi ha poca il·luminació i tant la fusta com els altres materials que formen l’edifici són antics, com les persones que hi treballen a dins. Allà, com en moltes de les escoles públiques que hi ha costa trobar bris d’aire fresc, idees noves i persones joves. L’educació està cansada i les explicacions que es donen des de dins per justificar els problemes que hi ha són metafísiques. En definitiva, com allà, tothom es queixa i pocs actuen. Es pretén seguir un règim protocol·lari basat en l’ordre i l’autoritat tradicional del mestre. Encara es diferencien molt els dos sexes. Per exemple, després de formar per entrar a classe primer entren les noies i després els nens. Però malgrat els intents, aquestes formes mai es poden portar a terme com els que les manen voldrien, perquè els alumnes ja no són els que hi havia fa 10 anys. L’escola pretén continuar amb uns mètodes que ja han caducat perquè l’entorn ha evolucionat i en aquest món tan canviant els que no es reciclen acaben podrits.

L’escola Nieves del Sur no és diferent i a aquesta situació general se li ha d’afegir el barri, amb moltes famílies que amb prou feines poden viure amb el salari mínim de 145.000 pesos al mes (uns 185 euros) en una zona on els supermercats tenen preus semblants als d’Espanya i l’electricitat és una de les més cares del món. A l’escola et pots trobar moltes històries de pena i tristesa per nosaltres de ficció que han viscut molts nens i nenes. Hi ha molta resistència a les classes i molts infants, sense que sàpiguen exactament perquè, abans d’acabar l’educació bàsica(primària) ja donen per perduts els seus somnis. El camí de l’esperança que els porta cap a la mobilitat social és tant fosc com la manta del fum de les xemeneies que sovint cobreix Coyhaique quan el fred ataca a la posta de Sol.

El Duende de la Nalca

2009-10-12T19:12:00.000-07:00

" En la Patagonia son pocos los seres humanos que hay si la comparas con muchas de las partes pobladas del planeta Tierra. A pesar de ello, de entre todas las personas que hay, son bastantes los personajes variopintos y estrafalarios que por allí pierden el tiempo de sus efímeras vidas.
Hoy quiero dedicar esta actualización a uno de mis compañeros espontáneos de rutas y aullidos. La descripción que a continuación realizaré, no será muy detallada, pues después de haber convivido unos días con este extraño animal, voy a respetar su deseo de no ser del todo identificado.
Me dispongo a hablar de un ser vivo de costumbres toscas y hurañas, al que no le gusta mucho relacionarse con los seres humanos. Pocas son las personas que lo han logrado ver con claridad, en parte gracias a su no más de 1,10m de estatura.
No puedo determinar exactamente la edad que tiene, pero los mapuches ya hablaban de una especie de gnomo del bosque que se dedicaba a ir de rama en rama buscando piñas de las araucarias para alimentarse de sus piñones como si se tratase de una ardilla.
Actualmente ya se saben algunas cosas más de él. Hace años iba abrigado con pieles de las vacas de los granjeros. Las mataba para tocar los cojones a los pobres hombres trabajadores y pasaba las noches más heladas metido en sus tripas para no acabar congelado. Cuando se hacía de día, si lo necesitaba se llevaba las pieles para abrigarse. Si no las necesitaba, en la piel del animal escribía con un hierro candente: “ Tonto quién lo lea y se salva quién encima se mea”. Ahora ya no se le ve con ese tipo de indumentarias, pues des de que descubrió los materiales sintéticos prefiere tocar los cojones a los turistas y robarles sus chupas y forros polares. Es importante destacar que como bien se puede ver en la foto, no elije los modelos más acertados.
En alguna ocasión, algún intrépido patagón se ha parado en medio de la carretera para hablar con nuestro personaje, pero como si se tratase de un acto reflejo, se tira un fétido pedo capaz de desintegrar la vestimenta de la buena persona que le pretende ayudar. Algunos dicen que aprendió esta técnica del hurón, una especie de mofeta que también habita los frondosos bosques de la Patagonia.
Si tenéis la suerte de encontrarlo por los caminos de ripios, es muy probable que le veáis con un cacho de la tija de la planta nalca, su alimento favorito. Si por casualidad os mira seguramente creeréis que os sonríe. Las personas menos mal pensadas del mundo dicen que lo hace por que es muy simpático, pero teniendo en cuenta lo de los pedos...Queda demostrado que simplemente es la cara que se le pone al pegarle un mordisco a la nalca(de sabor muy agrio). Precisamente al morderla, se le queda la misma cara que se le ponía al Fary (que por cierto, es su dios) comiendo limones.

Podría decir muchas más cosas de esta cosa, pero no puedo arriesgarme a morir gasificado a base de gas metano en el caso de daros más información de la pactada.
En fin, si alguna vez os atrevéis a viajar hacia donde “el diablo perdió el poncho”, afortunados seréis(o no) si os encontráis al Duende de la nalpa. "

Patagonia ¡Sin represas!

2009-10-05T11:52:00.000-07:00

Al 1536 la costa xilena tremolà per primer cop. Aleshores no va ser provocat per cap terratrèmol. Mirant al mar, a l’horitzó va aparèixer la silueta d’un monstre cagat de por però amb una perillosa set de poder, de tenir.
Diego Almagro, company de Francisco Pizarro aparegué la vall de Copiapó amb la intenció de fer-se amb tot. Per sort, el canvi, el patiment es va fer esperar, doncs la primera en resistir la invasió dels colons va ser la naturalesa que també els rebutjà.
Tot i així, els nazis del s. XI no es van rendir i al febrer del 1541 de la mà d’una de les titelles de la Corona d’Aragó, l’extremeny Pedro de Valdivia va fundar la ciutat de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de Chile). Només els indígenes araucans van poder resistir les punyalades donades per un ésser de la mateixa espècie però sanguinàriament allunyat d’ells. Des d’aleshores Amèrica del Sud s’ha trobat entre l’espasa i la paret, lluitant, creuant els dits restreta per no ser totalment devorada per un assassí sense pietat.

Avui en dia a Aysén ja no queden ni els indis Mapuches. I ara, a la Patagonia, com en molts altres llocs, la colonització no ha cessat. Sempre hi ha voltors (amb perdó cap aquests animals) sobrevolant terrenys aliens en busca de carn fresca i innocent.
En concret, el carronyaire que ja ha sobrevolat la Patagonia és una empresa que de ben segur us sona molt: Endesa.
Resulta que la Patagonia és la segona reserva d’aigua dolça del món. Un santuari per la naturalesa meravellosa i verge que se n’aprofita. Però ja se sap, allà on hi ha grans recursos naturals, els monstres venen a aprofitar-se’n. Endesa i el govern xilè (doncs, un cop més, l’enemic també es troba a casa) han realitzat un projecte que es basa en la construcció de 5 centrals hidroelèctriques a Aysén que pretenen abastir les demandes energètiques de Santiago de Chile. D’aquesta manera la capital que ja té 6 milions d’habitants que ara ja és una ciutat excessivament extensa accentuarà el seu poder en un creixement insostenible provocant una centralització de la riquesa econòmica en aquest país que és tant extensament allargat. Precisament, una bona mostra d’aquesta centralització és que els habitants d’Aysén rebrien ben pocs beneficis de la producció de l’energia hidroelèctrica. D’aquesta manera el projecte actuarà com un paràsit que es va estenent en forma de cables elèctrics i complicant la font d’ingressos principal de la regió (turisme de qualitat) provocant una pèrdua del valor escènic*.
Per si fos poc, el megaprojecte destruirà conques d’un valor ambiental difícilment calculable, reduirà l’hàbitat d’animals en perill d’extinció com l’huemul, canviarà la dinàmica del curs fluvial de rius que contenen espècies tant especials com el picaflor (el colíbri que es capaç de viure a més baixa temperatura), un cop més, tornaran a molestar a espècies que han hagut de refugiar-se en els territoris més recòndits del món per tal de poder evitar a l’ésser humà com el còndor i el puma.
A més, braços de 2.235 km (seria la línia de transmissió més llarga del món) en forma de xarxes elèctriques colpejaran i embrutaran els paisatges i els ecosistemes, no tan sols de la Patagonia, sinó també de les vuit regions que hi ha pel camí que porta a Santiago, molestant encara més als animals, especialment a les aus. No perdonaran ni a moltes de les reserves naturals que es trobin pel camí.

Un cop més, el càncer d’aquest planeta, l’ésser humà passa a l’acció destruint els recursos naturals per tal d’abocar-se definitivament cap a un penya-segat d’inconsciència, mentre la pachamama** segueix plorant en silenci. Pocs l’escolten i masses la ignoren.
Quan arribarà la venjança? O aquest planeta és tant superior a nosaltres que no jutja?

*Totes les estratègies de desenvolupament regional d’Aysén estan enfocades de cara a un turisme de qualitat. En funció d’això s’han incorporat importants territoris al Sistema Nacional de Áreas Silvestres Protegias del Estado i s’han realitzat nombroses investigacions privades en projectes de pesca recreativa, muntanyisme, cabanyes, entre d’altres, i actualment es troben molts projectes d’aquest tipus en procés d’estudi i de desenvolupament, producte dels positius resultats econòmics obtinguts en aquest àmbit.

**”Mare terra” en aymara.

L’aport de les centrals d’Aysén no es produiria abans de l’any 2015, fet que no solucionaria la prevista crisi energètica de finals d’aquesta dècada, amb la que es pretén justificar aquesta construcció. Existeixen nombroses opcions tecnològiques per enfrontar la major demanda elèctrica de Chile, sense haver de destruir la Patagonia. L’ús eficient i les energies renovables, per si soles podrien satisfer aquesta demanda.

http://www.patagoniasinrepresas.cl/

http://www.portaldisc.com/single.php?id=946 (Disc de Voces por la Patagonia)

"Hogar dulce hogar"

2009-09-26T13:08:00.000-07:00

Quan vam arribar a Coyhaique, una de les incògnites que més ens preocupaven era trobar “l’arriendo” (tal i com aquí ho diuen).
En aquesta regió (Región XI-Aisén) no hi ha pràcticament cap indústria ni cap empresa constructora. Totes aquelles zones que es volen edificar han de fer-ho des de fora: important el material, les eines i fins i tot la mà d’obra. Si en aquest lloc fos rentable especular i construir, segur que ja s’hauria fet més del que s’ha fet. Però com ja he dit més vegades, aquí no hi ha res i ningú hi vol apostar perquè encara que tiressin els daus més de cent vegades al taulell, és segur que mai tocaria el número desitjat. Per tant, pels joves es fa molt difícil independitzar-se i costa molt trobar cases de lloguer a preu mòdic.
Nosaltres ens vam trobar amb aquest problema de cara.
En Toni, un dels nois que ha vingut a fer les pràctiques a Coyhaique amb mi, va arribar uns quants dies abans a aquestes terres que l’Anna, la Maria i jo. Durant aquest període que va estar sol, va intentar trobar una casa de lloguer amb quatre habitacions, però després de passar-se dies voltant pel poble per veure si tenia sort, aviat ens vam donar compte de que seria difícil tirar els daus i que sortís el número desitjat.
En canvi, el dia que nosaltres vam arribar a l’aeroport de Balmaceda, en el moment de tirar els daus, sinó vam encertar amb el número si que ens hi vam acostar molt. Buscant una pensió perquè nosaltres passéssim les primeres nits, en Toni es va topar amb “Casa Nati”.

“Casa Nati” és una barraca adjunta a la casa de la mateixa dona del nom del lloguer. Una espècie de caixa feta amb paper de fumar de 40 m2, equipada amb dues habitacions: una de molt petita amb una llitera(deu ser la teòrica habitació pels nens) i una de més gran amb llit de matrimoni, tele i altres detalls*. També té un lavabo i un menjador-cuina. Al principi ens va transmetre una sensació de fredor, semblant a la de la resta del poble. Només té dues habitacions i un menjador-cuina. Les parets de fusta? Tan sols en una habitació. Per això no transmetia gaire calidesa i aquest fet ens va desanimar força.
Malgrat això, ara que escric aquestes paraules, penso que aquesta ha estat una bona oportunitat per comprovar que fem el que fem, pensem el que pensem, som animals, animals territorials. Unes poques hores després de deixar les maletes en les nostres respectives habitacions, vam començar a omplir la casa dels diferents objectes que portàvem: guies turístiques i novel·les que van anar a parar a una prestatgeria que hi ha a la cuina, vam deixar al bany els raspalls de dents i altres elements d’higiene, etc. Amb el pas dels dies, hem anat fent altres compres i ara a part de tenir fins i tot Internet a casa, de tant en tant podem animar i fer caliu tocant una petita guitarra per aprenents a la vora del foc. De la mateixa manera que una parella d’orenetes es fan el niu en la cornisa d’alguna casa quan arriba l’estiu, nosaltres hem anat decorant el nostre cau deixant a poc a poc la nostra identitat a cada racó de la casa.
Ara, a vegades, encara pensem en buscar alguna casa que tingui més habitacions i que sigui més gran. Però cada cop els lligams amb aquest petit racó de Coyhaique, que s’ha convertit en una espècie de Jardí d’Epicur en el qual fem “teràpies” per digerir millor tot allò que vivim i ens impacta, s’estan fent més forts. Té la pinta de que durant més de 3 mesos, cada cop que creuem la porta d’entrada després d'una dura jornada, en forma de sospir, una veu en of ens cridarà a dins del cor: “Hogar dulce hogar”.

*Per decidir qui es quedava amb una habitació o una altra vam fer dos grups: l’Anna i la Maria i en Toni i jo. Com diu un amic meu: “La sort és sabia”, així que per posar-nos d’acord, vam trencar un pal i aquells als qui els hi tocava el pal llarg tenien l’habitació. A en Toni i a mi ens va tocar l’habitació grossa, però vam poder comprovar que la sort no és tant sabia, doncs nosaltres no li donàvem tanta importància a l’habitació com l’Anna i la Maria així que les vam canviar.

“Donde el diablo perdió el poncho”

2009-09-24T13:23:00.000-07:00

“Donde el diablo perdió el poncho”. Aquesta és la forma que tenen de dir a Coyhaique que la Patagonia està perduda. Si la Terra tingués cantonades, segur que aquesta perduda regió es trobaria en una d’elles. És normal pensar que el Con Sud es troba en un dels llocs més inhòspits del planeta, però viure-ho et supera.

Per les finestres de l’avió les nostres mirades inquietes tenien forma d’interrogant amb set de saber, de descobrir. El paisatge se’ns presentava imponent. Els Andes a través del vidre es presentaven com en un documental però més a prop que mai.
Al cap d’uns minuts el res se’ns va presentar a davant dels ulls. Els arbres van desaparèixer i uns aiguamolls freds i grisos semblaven ser el terreny per on es sostenia l’aeroport de Balmaceda. Per sort l’aterratge no va ser forçat.
En sortir per la porta de l’avió un cop de vent fred ens va donar la benvinguda. A la dreta unes muntanyes no gaire altes però nevades barraven parcialment els vents humits del pacífic. A l’esquerra una pampa interminable, una visió que si no fos per la línia de l’horitzó, ara sabria que vol dir “infinit”. Si diuen que aquí el diable va perdre el poncho, jo penso que també va perdre el cap.
El camí cap a Coyhaique era semblant, però amb més arbres. Molts d’ells pelats pel fred i d’altres simplement pelats, morts.

Coyhaique...Estem molt acostumats a veure cases ben construïdes i pobles amb, com a mínim, un nucli antic històric. Però Coyahique no té història, no coneix un passat, tan sols un present amb ànsies de futur.
Les cases tenen parets de planxa metàl·lica recobertes per dintre de planxes de fusta. Si vingués un dels tornados que bufen al tròpic no deixaria rastre del poble. Em recorda als pobles de Grenlàndia, però si als documentals donen una imatge bucòlica aquí al principi ens va transmetre desolació.
Quan vam arribar les baixes temperatures i el fort vent encara el feien més difícil. Caminant pel carrer, em sentia com un llop estepari en un territori que no és el seu, que no controla, amb la incertesa dels paranys que poden existir en qualsevol racó, en el futur. Tot semblava tant mort que començava a entendre perquè aquí hi ha un índex tant alt de suïcidis.
Però quan aixeques la vista una mica més enllà de les afores del poble, l’engranatge de l’espectacle de seguida comença a funcionar. Tot Coyhaique està rodejat de muntanyes, moltes d’elles nevades i d’altres no tant per com són d’escarpades les seves parets. És imponent. Alhora això fa que el clima sigui totalment alpí(en aquest cas andí): pels matins el sol irradia alegria i per les tardes els núvols retornen la foscor a l’ambient.
Ara ja ha començat la primavera, quan bufa el vent a casa em sento com el porc de la casa de palla del conte dels tres porquets. Però ja no només desplego les meves ales plenes de fulles per absorbir l’energia del Sol, sinó que començo a adaptar-me a aquest allunyat racó del planeta. La duresa del clima i el paisatge em tenen atrapat. Quan les navalles del fred m’esquerden la cara em sento més proper a sortir volant que a tapar-me per no tenir fred. Quan el termòmetre s’acosta als zero graus em sento més proper a suportar la gebrada que s’acumula al cabell que a tapar-me amb l’edredó per no passar fred. M’agrada, ja em començo a sentir bé. Entendre el concepte de la llibertat ja no sembla tant difícil com feia uns dies.

Ara toca enfrontar-se a un nou repte, les escoles en les que ens passarem sis setmanes fent pràctiques. Encara queda, però després tornarem a canviar de centre. Jo tinc l’opció d’anar a un lloc encara una mica més perdut: el Valle Simpson.

Un comiat fet un nus

2009-09-17T16:52:00.001-07:00

Mai ha existit un compte enrere, tampoc un cronòmetre que no sabia quan havia de deixar de comptar. Per això casi xoco contra un bitllet d’avió i una maleta que ja està pràcticament feta.
És complicat expressar el que sento quan no sé desxifrar-ho. Ara mateix, sóc un nus que no puc desfer.
És cert que demà marxo, però no m’ho creuré del tot fins que l’avió deixi de tocar el terra per viatjar a una velocitat que encara supera la meva concepció del temps des de la meva perspectiva més animal.
Si l’Atlàntic fos un bassal d’aigua que pogués saltar amb molt d’esforç, tinc la sensació de que encara no he començat a agafar embranzida.
Malgrat això, no negaré que em persegueix una ombra de diferents colors, una espècie de despertador que constantment sona per anunciar-me que a l’altra banda de l’abisme hi ha tants misteris que sóc incapaç d’ordenar-los. Encara no puc assegurar que aquest sentiment que descric sigui por, perquè encara no tinc prou assimilat que marxo. Però aquest neguit si que em posa les piles, és el motor que em revoluciona i em manté alerta. Alhora, aquesta sensació em transmet la il·lusió acumulada durant fa molt de temps. I això m’encanta, perquè sense il·lusions no hi ha motius, sense motius no hi ha ganes i sense ganes no es viu.
I si dic això, és perquè encara que tingui sentiments d’ambigüitat, a mida que escric em veig més viu que mai tal i com estaré allà. Perquè siguin bones o dolentes les experiències que tingui seré més viu que mai.

En definitiva, com que no puc desfer el nus que sóc, acabo d’escriure el primer text, l’últim des d’aquesta banda del món.

D’aquí a res tornaré a parlar per aquí. Tot i això puc dir: Mai un “adéu” m’haurà estat vàlid tant de temps.
Adéu amics!