Un comiat fet un nus

Mai ha existit un compte enrere, tampoc un cronòmetre que no sabia quan havia de deixar de comptar. Per això casi xoco contra un bitllet d’avió i una maleta que ja està pràcticament feta.
És complicat expressar el que sento quan no sé desxifrar-ho. Ara mateix, sóc un nus que no puc desfer.
És cert que demà marxo, però no m’ho creuré del tot fins que l’avió deixi de tocar el terra per viatjar a una velocitat que encara supera la meva concepció del temps des de la meva perspectiva més animal.
Si l’Atlàntic fos un bassal d’aigua que pogués saltar amb molt d’esforç, tinc la sensació de que encara no he començat a agafar embranzida.
Malgrat això, no negaré que em persegueix una ombra de diferents colors, una espècie de despertador que constantment sona per anunciar-me que a l’altra banda de l’abisme hi ha tants misteris que sóc incapaç d’ordenar-los. Encara no puc assegurar que aquest sentiment que descric sigui por, perquè encara no tinc prou assimilat que marxo. Però aquest neguit si que em posa les piles, és el motor que em revoluciona i em manté alerta. Alhora, aquesta sensació em transmet la il·lusió acumulada durant fa molt de temps. I això m’encanta, perquè sense il·lusions no hi ha motius, sense motius no hi ha ganes i sense ganes no es viu.
I si dic això, és perquè encara que tingui sentiments d’ambigüitat, a mida que escric em veig més viu que mai tal i com estaré allà. Perquè siguin bones o dolentes les experiències que tingui seré més viu que mai.

En definitiva, com que no puc desfer el nus que sóc, acabo d’escriure el primer text, l’últim des d’aquesta banda del món.

D’aquí a res tornaré a parlar per aquí. Tot i això puc dir: Mai un “adéu” m’haurà estat vàlid tant de temps.
Adéu amics!