“Donde el diablo perdió el poncho”

“Donde el diablo perdió el poncho”. Aquesta és la forma que tenen de dir a Coyhaique que la Patagonia està perduda. Si la Terra tingués cantonades, segur que aquesta perduda regió es trobaria en una d’elles. És normal pensar que el Con Sud es troba en un dels llocs més inhòspits del planeta, però viure-ho et supera.

Per les finestres de l’avió les nostres mirades inquietes tenien forma d’interrogant amb set de saber, de descobrir. El paisatge se’ns presentava imponent. Els Andes a través del vidre es presentaven com en un documental però més a prop que mai.
Al cap d’uns minuts el res se’ns va presentar a davant dels ulls. Els arbres van desaparèixer i uns aiguamolls freds i grisos semblaven ser el terreny per on es sostenia l’aeroport de Balmaceda. Per sort l’aterratge no va ser forçat.
En sortir per la porta de l’avió un cop de vent fred ens va donar la benvinguda. A la dreta unes muntanyes no gaire altes però nevades barraven parcialment els vents humits del pacífic. A l’esquerra una pampa interminable, una visió que si no fos per la línia de l’horitzó, ara sabria que vol dir “infinit”. Si diuen que aquí el diable va perdre el poncho, jo penso que també va perdre el cap.
El camí cap a Coyhaique era semblant, però amb més arbres. Molts d’ells pelats pel fred i d’altres simplement pelats, morts.

Coyhaique...Estem molt acostumats a veure cases ben construïdes i pobles amb, com a mínim, un nucli antic històric. Però Coyahique no té història, no coneix un passat, tan sols un present amb ànsies de futur.
Les cases tenen parets de planxa metàl·lica recobertes per dintre de planxes de fusta. Si vingués un dels tornados que bufen al tròpic no deixaria rastre del poble. Em recorda als pobles de Grenlàndia, però si als documentals donen una imatge bucòlica aquí al principi ens va transmetre desolació.
Quan vam arribar les baixes temperatures i el fort vent encara el feien més difícil. Caminant pel carrer, em sentia com un llop estepari en un territori que no és el seu, que no controla, amb la incertesa dels paranys que poden existir en qualsevol racó, en el futur. Tot semblava tant mort que començava a entendre perquè aquí hi ha un índex tant alt de suïcidis.
Però quan aixeques la vista una mica més enllà de les afores del poble, l’engranatge de l’espectacle de seguida comença a funcionar. Tot Coyhaique està rodejat de muntanyes, moltes d’elles nevades i d’altres no tant per com són d’escarpades les seves parets. És imponent. Alhora això fa que el clima sigui totalment alpí(en aquest cas andí): pels matins el sol irradia alegria i per les tardes els núvols retornen la foscor a l’ambient.
Ara ja ha començat la primavera, quan bufa el vent a casa em sento com el porc de la casa de palla del conte dels tres porquets. Però ja no només desplego les meves ales plenes de fulles per absorbir l’energia del Sol, sinó que començo a adaptar-me a aquest allunyat racó del planeta. La duresa del clima i el paisatge em tenen atrapat. Quan les navalles del fred m’esquerden la cara em sento més proper a sortir volant que a tapar-me per no tenir fred. Quan el termòmetre s’acosta als zero graus em sento més proper a suportar la gebrada que s’acumula al cabell que a tapar-me amb l’edredó per no passar fred. M’agrada, ja em començo a sentir bé. Entendre el concepte de la llibertat ja no sembla tant difícil com feia uns dies.

Ara toca enfrontar-se a un nou repte, les escoles en les que ens passarem sis setmanes fent pràctiques. Encara queda, però després tornarem a canviar de centre. Jo tinc l’opció d’anar a un lloc encara una mica més perdut: el Valle Simpson.