"Hogar dulce hogar"

Quan vam arribar a Coyhaique, una de les incògnites que més ens preocupaven era trobar “l’arriendo” (tal i com aquí ho diuen).
En aquesta regió (Región XI-Aisén) no hi ha pràcticament cap indústria ni cap empresa constructora. Totes aquelles zones que es volen edificar han de fer-ho des de fora: important el material, les eines i fins i tot la mà d’obra. Si en aquest lloc fos rentable especular i construir, segur que ja s’hauria fet més del que s’ha fet. Però com ja he dit més vegades, aquí no hi ha res i ningú hi vol apostar perquè encara que tiressin els daus més de cent vegades al taulell, és segur que mai tocaria el número desitjat. Per tant, pels joves es fa molt difícil independitzar-se i costa molt trobar cases de lloguer a preu mòdic.
Nosaltres ens vam trobar amb aquest problema de cara.
En Toni, un dels nois que ha vingut a fer les pràctiques a Coyhaique amb mi, va arribar uns quants dies abans a aquestes terres que l’Anna, la Maria i jo. Durant aquest període que va estar sol, va intentar trobar una casa de lloguer amb quatre habitacions, però després de passar-se dies voltant pel poble per veure si tenia sort, aviat ens vam donar compte de que seria difícil tirar els daus i que sortís el número desitjat.
En canvi, el dia que nosaltres vam arribar a l’aeroport de Balmaceda, en el moment de tirar els daus, sinó vam encertar amb el número si que ens hi vam acostar molt. Buscant una pensió perquè nosaltres passéssim les primeres nits, en Toni es va topar amb “Casa Nati”.

“Casa Nati” és una barraca adjunta a la casa de la mateixa dona del nom del lloguer. Una espècie de caixa feta amb paper de fumar de 40 m2, equipada amb dues habitacions: una de molt petita amb una llitera(deu ser la teòrica habitació pels nens) i una de més gran amb llit de matrimoni, tele i altres detalls*. També té un lavabo i un menjador-cuina. Al principi ens va transmetre una sensació de fredor, semblant a la de la resta del poble. Només té dues habitacions i un menjador-cuina. Les parets de fusta? Tan sols en una habitació. Per això no transmetia gaire calidesa i aquest fet ens va desanimar força.
Malgrat això, ara que escric aquestes paraules, penso que aquesta ha estat una bona oportunitat per comprovar que fem el que fem, pensem el que pensem, som animals, animals territorials. Unes poques hores després de deixar les maletes en les nostres respectives habitacions, vam començar a omplir la casa dels diferents objectes que portàvem: guies turístiques i novel·les que van anar a parar a una prestatgeria que hi ha a la cuina, vam deixar al bany els raspalls de dents i altres elements d’higiene, etc. Amb el pas dels dies, hem anat fent altres compres i ara a part de tenir fins i tot Internet a casa, de tant en tant podem animar i fer caliu tocant una petita guitarra per aprenents a la vora del foc. De la mateixa manera que una parella d’orenetes es fan el niu en la cornisa d’alguna casa quan arriba l’estiu, nosaltres hem anat decorant el nostre cau deixant a poc a poc la nostra identitat a cada racó de la casa.
Ara, a vegades, encara pensem en buscar alguna casa que tingui més habitacions i que sigui més gran. Però cada cop els lligams amb aquest petit racó de Coyhaique, que s’ha convertit en una espècie de Jardí d’Epicur en el qual fem “teràpies” per digerir millor tot allò que vivim i ens impacta, s’estan fent més forts. Té la pinta de que durant més de 3 mesos, cada cop que creuem la porta d’entrada després d'una dura jornada, en forma de sospir, una veu en of ens cridarà a dins del cor: “Hogar dulce hogar”.

*Per decidir qui es quedava amb una habitació o una altra vam fer dos grups: l’Anna i la Maria i en Toni i jo. Com diu un amic meu: “La sort és sabia”, així que per posar-nos d’acord, vam trencar un pal i aquells als qui els hi tocava el pal llarg tenien l’habitació. A en Toni i a mi ens va tocar l’habitació grossa, però vam poder comprovar que la sort no és tant sabia, doncs nosaltres no li donàvem tanta importància a l’habitació com l’Anna i la Maria així que les vam canviar.