Em desperto amb una llum intensa.
El bus continua en marxa. Miro per la finestra i es veu la pampa de la Patagonia Argentina, aquella imatge que segurament tenim tots al cap quan ens parlen d'aquest desconegut indret.
Tot és molt sec i l'horitzó perfectament pla. És com si la línia que separa la terra del cel classifiquès els meus sentiments només en dos extrems: pau i tranquilitat i ansietat perqué tot és tant igual que els ulls no saben cap a on mirar.
De tant en tant només trenquen aquesta monotonia els "pollitos", les màquines d'extracció de petroli. Les ciutats estan brutes i als carrers només hi passeja el vent.
Precisament pel vent m'he deixat emportar últimament. Ja fa dies que bufa en direcció al final del món: Ushuaia .
Aquesta nit la passo a Río Gallegos. Cada cop es fa més tard tenim menys hores de llum.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Qué bonito viaje =) Espero que te gustara mi carta... =)
ResponEliminaUn beso
K.
Hace unos días soñé contigo. Estaba yo por chile... salíamos a carretear... jaja fué bastante surrealista todo.
ResponEliminaDisfruta mucho del viaje... patagón sin parangón ;) y sobretodo, vuelve un día de estos aunque sea en un soplo de esos que arrasa las ciudades de la pampa, y sea tan efímero como su paso, de camino a otro nuevo viaje.