No és tard per parlar de l'escola (Segona part)

Enllaç de la Primera part del text: http://sismesosalapatagonia.blogspot.com/2009/10/no-es-tard-per-parlar-de-lescola.html

La majoria de mestres que hi ha a l’escola estan cansats pel caràcter de resistència de molts dels alumnes, però jo em sento afortunat. Precisament, unes de les poques partícules d’oxigen pur que flotaven per l’ambient de l’escola va venir a parar cap on era jo. En Jorge, el mestre d’educació física, des del primer dia, em va acollir amb els braços oberts. Em va obrir les portes del gimnàs de bat a bat i jo poc a poc ho vaig aprofitant. He anat fent esforços per arribar a ser un mestre més a l’escola, però ell encara m’ho ha posat més fàcil. Amb la seva set d’innovar, d’experimentar i d’aprendre i amb les meves ganes d’introduir-me en el context que m’envolta em fet un bon equip.
Ara ja han passat molts dies des de la meva arribada a l’escola, he viscut dies durs de desmotivació en els que no m’ha sortit res, d’altres en els que he arribat a casa amb un somriure d’orella a orella. Ara he arribat a la conclusió de que sense rendir-me i intentant millorar, m’haig de mirar els problemes i els “fracassos” amb fredor, des de la llunyania, amb vista d’ocell. Cada dia, amb més confiança, agafo els caps de les cordes que formen l’educació i els lligo i deslligo segons com cregui convenient. Si abans ens coordinàvem colze a colze amb en Jorge, ara molt sovint porto jo la classe mentre ell fa substitucions a altres classes o treballs personalitzats amb altres alumnes. Sóc un mestre més.

Cada cop entenc més quan fa 4 dies un mestre retirat em va explicar que quan se sent amb l’autoestima baixa o desanimat es passa per l’escola per sortir-ne d’allà reforçat. Tots són molt afectuosos i entranyables. Caminant pels passadissos cada dos per tres sento: “Hola Tío!”, “¿Cómo estás tío?”, “¡Tío, tío mira!”. Quan et creues amb ells, la majoria et donen la mà per saludar-te o et fan un petó. Hi ha ocasions en les que, fins i tot, costa arribar d’una aula a una altra saludant a tots els nens i nenes.
També m’he trobat en situacions violentes. Resulta que l’educació bàsica arriba fins al 8è, com la EGB d’abans. Però a més et trobes a molts alumnes que repeteixen. Això vol dir que dono classes a alumnes que tenen fins a 15 o 16 anys. Els primers dies, caminant pels passadissos vaig desitjar fondre’m amb el Sol que irradia absent de la capa d’ozó a la Patagonia quan més d’una noia d’uns 15 anys va intentar lligar amb mi descaradament. Deurien pensar: “Joven, habla con todos, no va serio, viene de fuera, no se entera de nada...A éste me lo ligo!”. Per sort, amb el temps he aconseguit posar distancies i alhora poder tenir un cert bon rollo amb elles.

En definitiva, el dia a dia es fa molt més senzill ara que he aconseguit posicionar-me i sentir-me bé a l’escola. Però alhora, després de donar un cop d’ull als Andes quan entro de bon matí, la foscor de l’escola, les desgastades instal·lacions, les salutacions al personal i els “Hola Tío” formen part de l’emocionant aventura de viure durant sis mesos “donde el diablo perdió el poncho”. La rutina és caracteritza per ser una incògnita i mentrestant m’estic fent aquest poble meu de la mateixa manera que ell se m’està fent seu.