No és tard per parlar de l’escola (Primera part)

“Hola Tío!”.
Així va ser com em van rebre el primer dia d’escola. En aquell primer moment, en sentir a un nen dient-me això vaig pensar: “Hola chaval! Como te va todo ehhingg! Choca esos 5!” Però no, no és que hi hagi tant bon rollo a les escoles xilenes. Resulta que aquesta es la forma que tenen els nens i nenes de cridar al mestre amb una mena de barreja de respecte i apreci.

Des de l’escola Nieves del Sur es veuen les muntanyes nevades com si es tractessin d’una maqueta. Cada dia, abans de creuar la porta d’entrada faig una ullada al meu voltant per aprendre’m de memòria el paisatge, però se’m fa impossible. Son tantes les siluetes tortuoses i tants pocs els dies en els que no estan tapades pels núvols que a cada mirada descobreixo una nova forma que em sorprèn, un nou pic nevat i escarpat. És com si per la nit, milers dels terratrèmols característics dels Andes, juguessin a crear formes, a fet i amagar.
Entrar a l’escola és un món completament diferent. Hi ha poca il·luminació i tant la fusta com els altres materials que formen l’edifici són antics, com les persones que hi treballen a dins. Allà, com en moltes de les escoles públiques que hi ha costa trobar bris d’aire fresc, idees noves i persones joves. L’educació està cansada i les explicacions que es donen des de dins per justificar els problemes que hi ha són metafísiques. En definitiva, com allà, tothom es queixa i pocs actuen. Es pretén seguir un règim protocol·lari basat en l’ordre i l’autoritat tradicional del mestre. Encara es diferencien molt els dos sexes. Per exemple, després de formar per entrar a classe primer entren les noies i després els nens. Però malgrat els intents, aquestes formes mai es poden portar a terme com els que les manen voldrien, perquè els alumnes ja no són els que hi havia fa 10 anys. L’escola pretén continuar amb uns mètodes que ja han caducat perquè l’entorn ha evolucionat i en aquest món tan canviant els que no es reciclen acaben podrits.

L’escola Nieves del Sur no és diferent i a aquesta situació general se li ha d’afegir el barri, amb moltes famílies que amb prou feines poden viure amb el salari mínim de 145.000 pesos al mes (uns 185 euros) en una zona on els supermercats tenen preus semblants als d’Espanya i l’electricitat és una de les més cares del món. A l’escola et pots trobar moltes històries de pena i tristesa per nosaltres de ficció que han viscut molts nens i nenes. Hi ha molta resistència a les classes i molts infants, sense que sàpiguen exactament perquè, abans d’acabar l’educació bàsica(primària) ja donen per perduts els seus somnis. El camí de l’esperança que els porta cap a la mobilitat social és tant fosc com la manta del fum de les xemeneies que sovint cobreix Coyhaique quan el fred ataca a la posta de Sol.