Després de tant de temps

Després de tot el temps que he estat sense escriure són innumerables totes les experiències que he viscut, tant innumerables que moltes d’elles ja les he oblidat.
Els dies han anat passant i encara que no sóc un coyhaiquí més, si que hi ha moltes coses que s’han normalitzat.

Ara ja no és gens estrany passejar pels carrers, tampoc saludar a les persones que ja fa temps que et coneixen.
L’escola m’hi sento com a casa i encara que tot no és com jo voldria, he reconegut finalment quina és la meva posició.

No estic descrivint la rutina. El meu dia a dia encara és una muntanya russa de sentiments. Des de que vaig arribar he patit una bipolaritat anímica que si no és crònica, si que s’ha convertit en una forma boja de viure el moment. En qualsevol cas estic vivint amb una intensitat que ja havia oblidat.

Durant aquesta temporada en la que les lletres m’han fallat, fins i tot hem tingut temps de canviar-nos de casa. Ara cadascú té la seva habitació i el seu món.

Els viatges i visites als voltants del poble no han estat tants com pensava, però aquest fet no ha estat casualitat, ara em toca estar a Coyhaique. M’he convertit en un arbre que poc a poc ha anat estenent les seves arrels. Ara xuclo els moments que m’ofereix el subsòl patagònic de la mateixa manera que aquesta terra m’ha absorbit a mi.
Sens dubte, se’m farà difícil el dia que marxi d’aquí.